La acción se narra desde el punto de vista de Bruno, el hijo de nueve años^[2] de un militar de alto rango nazi. La familia de Bruno se ve obligada a abandonar Berlín cuando a su padre lo destinan para trabajar en el campo de exterminio de Auschwitz. La familia acepta el cambio con resignación. Desde la ventana de su nueva habitación Bruno divisa una verja tras la cual hay personas que siempre llevan puesto un "pijama a rayas"; en realidad se trata de judíos prisioneros. Explorando los alrededores de su nuevo hogar, Bruno conoce a través de la valla de seguridad del campo a un niño judío polaco llamado Shmuel, nombre que Bruno no ha oído antes pero que parece ser bastante común en ese sitio. Shmuel le cuenta la historia de su deportación y las terribles condiciones de la vida en el campo. Bruno entabla amistad con él y le visita a menudo, llevándole comida. Tras diversas peripecias, un día la madre de Bruno decide que el campo no es un lugar adecuado para vivir con su familia y toma la decisión de volver a Berlín.

Antes de irse, Bruno visita a Shmuel para despedirse y este le cuenta entre sollozos que no encuentra a su padre, ante lo que Bruno le promete ayudarle a buscarlo. Entra en el campo excavando bajo la verja y se pone un uniforme de preso que le consigue su amigo. No consiguen encontrar al padre de Shmuel y llueve, por lo que Bruno quiere volver a casa. En lugar de eso, los guardias del campo les obligan a entrar junto a una muchedumbre en un lugar "cálido" y "seguro". La historia finaliza con los dos niños agarrados de la mano dentro de una cámara de gas.

En el epílogo, el padre de Bruno descubre la ropa de su hijo junto a la alambrada e imagina lo sucedido. Meses más tarde, los aliados (aunque en la novela no se especifica quiénes son, Auschwitz fue liberado por el Ejército Rojo) se llevan a los soldados nazis y el padre de Bruno les sigue sin quejarse porque "ya no le importa nada lo que hagan con él.

Este anexo presenta una lista de los campos de concentración nazis.

Durante la Segunda Guerra Mundial, se construyeron centros de exterminio en una fase posterior del programa de aniquilación. Usualmente, los cuerpos de las víctimas fueron cremados o enterrados en fosas comunes. Se ha estimado que se establecieron unos 15.000 campos de exterminio y de concentración en los países ocupados por la Alemania nazi, sin incluir a los pequeños campos creados ad hoc para la población local.^[1] La mayor parte de estos campos fueron destruidos.

El término "campo de concentración" fue utilizado por primera vez para describir a los campos operados por el Reino Unido en Sudáfrica durante la Segunda Guerra de los bóers, pero el término perdió algo de su sentido original cuando se descubrieron los campos de concentración nazis. Desde entonces, se entiende que se refieren a un lugar dominado por el maltrato, la inanición, el trabajo forzado y el asesinato.

Los datos utilizados en la elaboración de la tabla proceden en su mayoría de: Dawidowicz, Lucy S. (1986). The War Against the Jews, 1938-1945. Nueva York: Bantam, ISBN 0-553-34302-5. Una lista más completa con más de 1.600 campos de concentración puede encontrarse en una fuente oficial.^[2]

pare:por ser un bobo y pensar solo amb el trreball se va a donar copte que el mes importat era la familia .

Mare: ama de la seva casa cuida de la seva familia i se encarrega de que tot vacha be
pareix la mes normal i inteligent de la familia

Tio (frank):se ha intentat suicidar i lo van ingresar aun centre pera que se le llevara la idea de la cabeza la mare de olive lo ha llebat a la seva casa i es gay i le gusta un home pero el home le va deixar per un altre i per aiso es va intentar suicidar

filla (olive) sempre avia soñat am ser mis sunshine pero que pensa que si no lo guaña sera una
fracasada com el reste de la familia

fill (Dwayre): el quiere ser pilot de avio pero despres se dona compte que es daltonic i no pot ser pilot

IAIO:es un drogadicto el van echar de la residensia per consumir cocaina

OPINO PROPIA
Menuda *Miss *Sunshine" és una comèdia de carretera sobre una família americana que trenca qualsevol motle. Descaradament satírica i, a pesar d'això, profundament humana, la pel·lícula presenta a una de les famílies més *cautivadoramente desestructurades de la història recent del cinema: els *Hoover, el viatge del qual a un concurs de bellesa *preadolescente no només provoca un còmic caos, sinó també mort i transformació, tirant una commovedora ullada a les sorprenents recompenses de ser un perdedor dins d'una cultura obsessionada amb la victòria.



Reeixida sorpresa del Festival de Cinema de *Sundance, on es va projectar i va collir enormes ovacions, la pel·lícula arribarà al cor de tot el món que, en algun moment de la seua vida, s'haja vist sorprès al veure com la seua desordenada família ha aconseguit eixir avant després de tot.

http://www.youtube.com/watch?v=jCR_XBrHjSY

La pel lícula és un homenatge al gènere cinematogràfic. En una llarga narració descriu la història d'un respectat director de cinema (Salvatore, interpretat per Jacques Perrin) que torna al seu antic poble sicilià per anar al funeral del seu vell amic Alfredo (interpretat per Philipe Noiret), l'antic projeccionista del cinema Nou Cinema Paradiso i també artífex de la seva passió pel cinema en la seva infància i joventut. La pel lícula és un retrat sentimental de la Itàlia de la postguerra i una declaració d'amor al cinema.

Aquesta obra cinematogràfica és la suma de tres característiques crucials en l'elaboració d'una pel lícula: està dotada d'una història minuciosa, que comporta una anàlisi profund, i aquests dos factors estan expressats amb àmplia versatilitat tècnica en la realització.

El director italià mostra en aquesta pel lícula la història de Totó (el nom real és Salvatore), un personatge que té un amic bastant proper i més (Alfredo), de qui aprèn-gràcies al seu extrem afany-les tècniques de projecció de pel lícules.

"Totó", com prefereix ser anomenat el protagonista, té problemes econòmics en la seva infantesa perquè el seu pare s'ha anat a la guerra, per la qual cosa ha de tocar les campanes a l'església del poble. Com el sacerdot per a qui treballa és l'amo de "Cinema Paradiso", el teatre on els ciutadans assisteixen per veure les notícies i pel lícules, Totó s'acosta a Alfredo, que cedeix davant la seva insistència en l'aprenentatge de les tècniques de projecció.

Amb el pas dels anys, Totó perfecciona els seus coneixements, aplicant-los quan ha de reemplaçar Alfredo després que aquest pateix un accident ocorregut per una manipulació inadequada de les cintes en una projecció, i que dóna lloc a la reconstrucció del teatre. Mentre això passa, Totó creix i viu la seva primera experiència d'amor. Després de molts anys, contrariant el consell d'Alfredo, però forçat a assistir al seu funeral, Totó torna al poble, on recorda la seva infància i joventut, acompanyat de la nostàlgia que desperten certes coses que la seva mare i Alfredo guardar per a ell.

La cinta té una història commovedora, que es recolza fortament en un formidable maneig de la fotografia i so. A més, és un homenatge al cinema antic (ja que hi ha desenes de referències en imatges i diàlegs, des Jean Renoir fins Charles Chaplin), a l'afecte pel cinema, a la seva història i tècniques ... però abans que res, és una reflexió sobre la força de voluntat.

Ja tenim, doncs, els tres elements que constituiran el cinema: la persistència de la visió, la fotografia i la projecció. Però en faltaven dos més de fonamentals: la pel.lícula perforada i el mecanisme d'avanç intermitent que la mou. I va ser als EE.UU. on, el 1890, es va solucionar el problema, de la mà del gran inventor Edison i d'en Dickson.

En moltes sales de diversió s'instal.laren els anomenats Kinetoscopes d'Edison, caixes que contenien una sèrie de bobines que permetien veure una pel.lícula... individualment. I és que el famós inventor es va negar a projectar-la sobre una pantalla perquè creia que la gent no s'interessaria pel cinema. Quan equivocat va estar, com el temps va arribar a demostrar...! La invenció del cinema -però- no pot ser atribuïda, específicament, a ningú. Va ser el resultat d'una sèrie d'invents de diferents persones

LES FALLES

Les falles es caracteritzen també per la massiva presència de música, en forma de bandes de música pels carrers, i de coets, en totes les seues formes (masclets, focs d 'artifici, etc.) i a tothora. Moltes activitats s'organitzen pels casals fallers, sent els seus membres els fallers. Els fallers s'engalanen amb una vestimenta tradicional, que per a les dones és el vestit de fallera, amb delicats brodats, i pentinats clàssics de la dona valenciana. Per als hòmens és més senzill i pot ser un brusó i un mocador (llaurador), el vestit de gala (col·loquialment denominat panderola, pel seu color negre) o cada dia més freqüentment amb el vestit de Saragüells.

Encara que les activitats falleres se celebren amb més intensitat des del 15 al 19 de març, les activitats falleres comencen pràcticament des d'acabades les anteriors, amb presentacions de falleres, l'elecció de la Fallera Major i Fallera Major Infantil, la Crida, i les Mascletades.

Album de plans

Primer pla

Consell escolar

Ahir es van celebrar les eleccions al Consell Escolar L'IES MOLÍ DEL SOL.
Quatre eren els protagonistes, però sols podien guanyar tres.
Ahir 26 de novembre es celebraren les eleccions al consell escolar a l'IES MOLÍ DEL SOL .Els noms del quatre que es van presentar son:Shet Sheligrat Navarro , Cali Aporta Cardeñas, Jessica i Nuria Martinez Cavallero.Però només han passat tres: en primer lloc Shet Seligrat Navarro amb 256 vots , en segon lloc Cali Aporta Cardeñas amb 250 i, en tercer lloc, Núria Martinez Cavallero amb 198 vots.Enorabona als tres.